dissabte, 10 de setembre de 2011

Facebook, o l'exhibicionisme virtual

L'ésser humà és profundament exhibicionista, n'estic convençuda. Des de la seva més tendra infantesa, l'home s'ha hagut d'enfrontar a aquest pols natural que l'obliga a rebel·lar-se. Qui no ha corregut mai nu al jardí dels pares davant l'oncle i l'àvia? Al créixer i anar fent-nos grans, però, tots hem anat reprimint més o menys aquest tipus de tendència. Ara bé, ja la podem amagar rere qualsevol de les barreres cristianes possibles que ella continua dins nostre, com una bèstia immunda que només busca escapar-se per qualsevol mitjà.

En una època com l'actual, on la informació és omnipresent, no és difícil veure que aquesta tendència en particular ha anat incrementant. I es pot observar en múltiples mitjans: televisió, Internet, smartphones, gadgets diversos... L'home viu en una constant representació. Es despulla en qualsevol lloc i davant de tot el món. Viu a través de la mirada dels altres i juga contínuament amb la seva imatge. Ja no hi ha barreres. L'exhibicionisme ha explotat.

Jo tinc Facebook des de fa un any i encara ara em pregunto moltes coses. Després d'haver renegat tan de temps d'aquesta xarxa social vaig acabar per caure-hi i obrir-me un compte. Típic. Ara poso al mur els meus estats d'ànim que ningú mira i penjo fotos que no hi pinten res, rodant per Internet. I tot i així no entenc el perquè. I jo, quan no entenc alguna cosa, m'irrito. I la meva sola i única resposta vàlida després d'una llarga (bé, un minut de) reflexió és: però què coi ens impulsa a exposar-nos de tal manera, a menys que no sigui l'exhibicionisme reprimit que duem dins? I ara no em direu pas que penjar al mur que hem anat a fer caca o que estem deprimits no és una transposició de "córrer nu al jardí dels pares davant l'oncle i l'àvia"...
L'usuari tipus del Facebook s'exhibeix perquè vol fer-se notar. Com quan era petit. Perquè fer-se notar significa existir. Aquest usuari tipus no és res més que un ésser humà perdut en la gran massa, un internauta extraviat al bell mig d'una vasta comunitat. 

Així doncs, el Facebook, els blogs (o blocs, a la catalana), Internet i tota la resta ens impulsen a l'exhibicionisme virtual i ens amenacen amb la supervivència social (la mateixa, per cert, que la que un dia ens va empènyer a inscriure'ns-hi).

Finalment l'usuari del Facebook, l'internauta, l'home, acaba sent atrapat. I malgrat que és conscient de l'engany, continuarà descobrint-se a si mateix una mica més cada dia. Per captar l'atenció. Per no caure en l'oblit.



PS: i tu, estimat lector, tu que no et sents identificat amb aquest article perquè no penges mai res ("bah, només algun vídeo de tant en tant"), no dissimulis si encerto dient que ets d'aquells que els agrada observar des de l'anonimat la vida d'aquells que s'exhibeixen...



Podràs trobar una versió d'aquest article en el número de setembre de la revista local "Terrall"