diumenge, 22 de maig del 2011

Qui no arrisca, no pisca

Estimat lector, estimada lectora. D'aquí pocs dies se m'acaba el "xollo" de la universitat i llavors em veuré irremeiablement empesa al salvatge món laboral sense altre coixí que el meu títol per salvar-me d'aquest abisme. Confesso que, malgrat les ganes boges que tinc de trobar feina i posar-me a treballar, no em fa gens de gràcia haver-me d'enfrontar a un mercat estancat, que amb prou feines genera nous llocs de treball i que gairebé compta amb cinc milions d'aturats a tot l'estat espanyol (per no parlar de l'atur juvenil, que ronda el 40%).


I no és que sigui propensa a la resignació, però no ens queda més remei (a mi i als companys de promoció) que agafar aire i submergir-nos en aquesta situació de recessió econòmica, política, financera, laboral que no sabem ni com ni quan acabarà. L'altre dia, un tertulià de la televisió pública catalana parlava de nosaltres tot qualificant-nos de "generació perduda". Se m'escapa de les mans si això li despertava un sentiment de pena o de rebuig, però en tot cas, jo li diria a aquest senyor: miri, senyor, si és cert que som la generació perduda que vostè diu, no som pas nosaltres qui hem decidit ser-ho!


I jo em pregunto, qui ens ha conduït a aquesta situació de col·lapse econòmic, de precarietat laboral, de desigualtat social? Com hi hem arribat? Per què? Segurament la resposta a totes aquestes preguntes mereix una profunda anàlisi a l'alçada del documental guanyador d'un Oscar el 2010 Inside Job o del llibre pòstum de Tony Judt publicat ara fa uns mesos El món no se'n surt. Una anàlisi que, evidentment, jo no puc permetre'm fer des de la meva humil posició d'estudiant universitària en pràctiques (no remunerades).


Però el que sí sé, estimat lector, estimada lectora, és que la manera en que s'ha afrontat la crisi a nivell mundial no ha estat la correcta ni la més beneficiosa per a la societat. Els governs han rescatat bancs que eren "massa grans per deixar-los caure" i això ha fet reaparèixer l'enorme injustícia d'un sistema que privatitza els guanys i socialitza les pèrdues.


Ara bé, si estem d'acord en què vivim en un món on uns pocs afortunats, és a dir "els banquers que posen en perill la nostra economia i els propietaris de les empreses d'energia que posen en risc el nostre planeta", segons l'economista nord-americà Joseph Stiglitz, són els que poden guanyar molts diners a canvi que "nosaltres, com a societat", hi perdem, ¿per què ho seguim consentint? ¿Per què no fem cas d'Stéphane Hessel i ens indignem?


Sembla que un molt nombrós i heterogeni grup de persones arreu de l'estat espanyol va decidir-se a fer-ho, a indignar-se, i es van manifestar el 15M per demanar "Democràcia real ja". Jo apostaria més aviat per una democràcia més participativa, tal com, de fet, ja s'apunta en el llistat de propostes que el moviment ha publicat a la seva pàgina web (http://democraciarealya.es/?page_id=234).


És cert que aquesta protesta, com totes les altres que han nascut del malestar i de l'esgotament de la paciència, entranya un alt risc: el risc que tot es converteixi en fum i que quedi en no res, que l'absència de full de ruta no pugui superar el pas de la protesta a la proposta. Que la indignació no es converteixi en quelcom de sòlid. És fonamental, doncs, donar una mica de temps a l'assumpte i no perdre la paciència per arribar a fer tangibles aquestes propostes.


Diu la dita popular que "qui no arrisca, no pisca": és hora de sumar forces, d'enfrontar-nos d'una vegada a tot allò que ens descontenta i de sembrar una llavor de la qual ben segur en creixerà un gran moviment social.




(Article publicat en l'últim número de la revista local "Terrall" de les Borges Blanques)