dimarts, 29 de novembre de 2011

Pequeña crónica de una exposición en Madrid



Más de una docena de brazos abiertos acogieron calurosamente la llegada de Edith Schaar, una artista alemana instalada en un pequeño pueblo leridano llamado La Floresta, a la capital española el último fin de semana de noviembre. ¿El motivo? La inauguración de una exposición de tapices de Schaar en la sala que la Sociedad Antroposófica de España tiene en Madrid.
La exposición sólo fue la excusa para presentar el conjunto de su obra y su vida a unos círculos más amplios de los que Schaar se ha estado moviendo hasta ahora en Cataluña, aunque casi la cincuentena de personas que asistieron a la inauguración pertenecían a la Sociedad Antroposófica o bien estaban relacionados con las escuelas Waldorf; escuelas en las cuales Schaar también ejerció como profesora en distintos lugares del mundo, como Brasil o Hawai.
Después de una intensa mañana habilitando la sala dónde se llevaría a cabo la inauguración, desenvolviendo decenas de tapices empaquetados con plásticos de burbujitas, colgando dibujos y serigrafías de la autora en una pizarra, haciendo pruebas con el proyector y ensayando la capacidad del local, en definitiva, después de una mañana ajetreada llegó la hora de la verdad.

La gente fue llegando puntualmente a las siete de la tarde, con la cara ligeramente roja por el frío que ya se dejaba notar afuera, y todo el mundo empezó a ocupar las sillas que se habían colocado en forma de círculo mientras iban comentando la jugada.
Nacho Mur, el artista zaragozano que izo posible la organización del evento, fue quien condujo la velada y seguidamente dio paso a María Zafra, la descubridora de Edith Schaar para muchas de las personas de Madrid. Acto seguido, se leyeron algunos poemas de Rudolf Steiner, fundador de la Antroposofía, el origen de la educación Waldorf, y después toda la sala quedó en silencio para escuchar atentamente a Schaar que, a pesar de sus 85 años, aún tiene muchas cosas que decir.



Algunos de los tapices se quedaron custodiando la sala, preparados para todas las visitas que deberán recibir hasta pasadas las fiestas de Navidad. La gente iba abandonando la sala: hacía falta descansar para llegar bien frescos al mercado de la mañana siguiente.
La escuela Waldorf Micael, situada a las afueras de Madrid, se llenó de gente, grandes y pequeños, a pesar de ser un sábado por la mañana. No había clases, pero el patio entero, algunas aulas y el gimnasio estaban llenos de puestos exponiendo artículos de Navidad, piezas artesanales, ropa, comida, etc.
Sólo entrar en el gran pabellón que los niños utilizan a modo de gimnasio, se veían al fondo, colgados de una cesta de baloncesto, un montón de tapices de Schaar. Eran de los “transparentes”, de ésos que ella sabe hacer tan bien, y la luz que se filtraba a través de las ventanas los atravesaba y se convertía en rayos de mil colores. La atmosfera del sitio era mágica.


En definitiva, y como conclusión del viaje, se podría decir que la semilla ya está plantada. La comarca de les Garrigues alberga, desde hace 22 años, a una artista internacional e inclasificable. Desde Madrid, un grupo de personas también se han dado cuenta de la genialidad de su obra y esperamos que el boca-oreja funcione tan bien como siempre lo ha hecho.


PS: Desde Laberint Blau queremos agradecer a todas las personas que han asistido a la inauguración, a las que nos han ayudado, las que han colaborado. A todas las personas que han hecho posible esta exposición, gracias.

Ésta es la traducción del artículo publicado en el último número de la revista local "Terrall"

dimarts, 22 de novembre de 2011

Al mal temps...

Molts han qualificat d’avorrida la campanya d’aquestes eleccions generals i d’insulsa la cursa fins arribar a la Moncloa. Contràriament, a mi no m’ho ha semblat pas, ja que hi ha hagut una sèrie d’elements que l’han fet diferent.
Les xarxes socials han tingut una presència destacada aquest 20N. Al Twitter, per exemple, s’ha pogut observar una altra manera de fer campanya i això s’ha reflectit en el nombre de seguidors de cada candidat.
Pel que fa a la jornada electoral, a banda de diversos detinguts arreu d’Espanya per actes vandàlics i pintades, entre les anècdotes més sonades cal destacar el ciutadà de Vitòria que va introduir dos talls de xoriço en el sobre de votació al Senat, el vocal de Villablino (Lleó) que va donar positiu en un control d’alcoholèmia quan es dirigia al col·legi electorals o la denúncia que va haver-hi a la Junta Electoral d’Extremadura alertant que en un col·legi d’Aljucén (Extremadura), “les paperetes del Senat tenien totes la creu feta al Partit Popular”.
En definitiva, tot ha estat prou entretingut malgrat no hi hagi gaires motius per riure.




(Article publicat en el darrer número del quinzenal SomGarrigues)

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Periodisme de proximitat

Sovint m’he creuat amb gent que infravalora d’una manera irritant la premsa comarcal i que creu que un periodista és millor professional com més lluny de casa se’n vagi a informar. Fals! És hora de sortir en defensa del periodisme comarcal.
La premsa comarcal i local es caracteritza, precisament, per la serietat i el rigor en els seus continguts que, molts cops, són superiors a la d’altres mitjans. A més, és un tipus de premsa molt específica que s’ha convertit en una referència informativa per al lector, gràcies també a la proximitat en les notícies i la identificació amb l’entorn. En el fons, la premsa comarcal eleva a categoria de notícia esdeveniments que en mitjans generalistes passen desapercebuts.
La premsa comarcal cobreix el 100% del territori català, on cada comarca té la seva pròpia identitat. L’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), que agrupa 123 publicacions i registra una tirada conjunta de 250000 exemplars segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cutura, s’erigeix com una entitat imprescindible per defensar els interessos i crear infraestructures de suport a la premsa comarcal i local.




Article publicat en el darrer número del quinzenal SomGarrigues

dissabte, 10 de setembre de 2011

Facebook, o l'exhibicionisme virtual

L'ésser humà és profundament exhibicionista, n'estic convençuda. Des de la seva més tendra infantesa, l'home s'ha hagut d'enfrontar a aquest pols natural que l'obliga a rebel·lar-se. Qui no ha corregut mai nu al jardí dels pares davant l'oncle i l'àvia? Al créixer i anar fent-nos grans, però, tots hem anat reprimint més o menys aquest tipus de tendència. Ara bé, ja la podem amagar rere qualsevol de les barreres cristianes possibles que ella continua dins nostre, com una bèstia immunda que només busca escapar-se per qualsevol mitjà.

En una època com l'actual, on la informació és omnipresent, no és difícil veure que aquesta tendència en particular ha anat incrementant. I es pot observar en múltiples mitjans: televisió, Internet, smartphones, gadgets diversos... L'home viu en una constant representació. Es despulla en qualsevol lloc i davant de tot el món. Viu a través de la mirada dels altres i juga contínuament amb la seva imatge. Ja no hi ha barreres. L'exhibicionisme ha explotat.

Jo tinc Facebook des de fa un any i encara ara em pregunto moltes coses. Després d'haver renegat tan de temps d'aquesta xarxa social vaig acabar per caure-hi i obrir-me un compte. Típic. Ara poso al mur els meus estats d'ànim que ningú mira i penjo fotos que no hi pinten res, rodant per Internet. I tot i així no entenc el perquè. I jo, quan no entenc alguna cosa, m'irrito. I la meva sola i única resposta vàlida després d'una llarga (bé, un minut de) reflexió és: però què coi ens impulsa a exposar-nos de tal manera, a menys que no sigui l'exhibicionisme reprimit que duem dins? I ara no em direu pas que penjar al mur que hem anat a fer caca o que estem deprimits no és una transposició de "córrer nu al jardí dels pares davant l'oncle i l'àvia"...
L'usuari tipus del Facebook s'exhibeix perquè vol fer-se notar. Com quan era petit. Perquè fer-se notar significa existir. Aquest usuari tipus no és res més que un ésser humà perdut en la gran massa, un internauta extraviat al bell mig d'una vasta comunitat. 

Així doncs, el Facebook, els blogs (o blocs, a la catalana), Internet i tota la resta ens impulsen a l'exhibicionisme virtual i ens amenacen amb la supervivència social (la mateixa, per cert, que la que un dia ens va empènyer a inscriure'ns-hi).

Finalment l'usuari del Facebook, l'internauta, l'home, acaba sent atrapat. I malgrat que és conscient de l'engany, continuarà descobrint-se a si mateix una mica més cada dia. Per captar l'atenció. Per no caure en l'oblit.



PS: i tu, estimat lector, tu que no et sents identificat amb aquest article perquè no penges mai res ("bah, només algun vídeo de tant en tant"), no dissimulis si encerto dient que ets d'aquells que els agrada observar des de l'anonimat la vida d'aquells que s'exhibeixen...



Podràs trobar una versió d'aquest article en el número de setembre de la revista local "Terrall"

dijous, 18 d’agost de 2011

Oenothera


Onagres (oenothera) from Alba Falcó on Vimeo.


La natura a vegades té coses com aquesta, un petit miracle que s'obre cada capvespre durant els mesos d'estiu. Després, a l'hivern, la planta mor perquè ja no pot ser més bella.


(per tots aquells que m'ho han preguntat: les imatges NO estan accelerades, són a temps real!)

dimarts, 16 d’agost de 2011

Ho sabia


Aquest era l’article que estava buscant. Per fi he trobat la confirmació pública i absoluta a les meves sospites. Sabia que la gent de les grans ciutats (parlo de les que tenen més d’un milió d’habitants, per deixar-ho clar) tenien un no-sé-què defectuós al cervell. Mireu sinó l’article publicat el diumenge a El País, titulat “La urbe no le sienta bien al cerebro”. 
Segons l’autor del reportatge en qüestió, hi ha quelcom a la vida urbana que no acaba de sentar-li bé al cervell humà. Estrès, major risc de depressions, d’ansietat, d’esquizofrènia... Ja deia jo que tant d’asfalt, gratacels i contaminació no podien ser bons per a la salut.
Ara bé, l’estudi sobre el qual es basa l’autor de l’article per fer les seves afirmacions deixa molt a desitjar i no fa res més que inflar les opinions preconcebudes sobre el binomi rural-urbà.
Cal fer-li cas? Esperem que no hi hagi gran cosa de cert en tot plegat. No voldríem pas que s’escampés el pànic entre els urbanites més convençuts, no fos cas que s’il·luminessin i acabessin per envair els petits, bonics i eixerits pobles de tot el món.

divendres, 17 de juny de 2011

Edith Schaar, una vida dedicada a l'art


A tota aquella gent que tingui ganes d'obrir nous horitzons artístics. A tots aquells que tinguin ganes de conèixer una nova concepció de l'art i de la creació. A tots aquells que els agradi sorprendre's amb un tapís, un quadre o una escultura... No podeu morir sense haver conegut ni l'obra ni la persona d'Edith Schaar.
Després d'haver publicat aquest abril el llibre definitiu sobre la seva vida i la seva obra, Edith Schaar en farà la presentació aquest 28 de juny a la sala d'actes d'artesania de Catalunya. Sens dubte, l'oportunitat perfecta per gaudir en primera persona de tota la saviesa d'aquesta alemanya establerta a les Garrigues des de fa més de 20 anys i que ha dedicat tota la seva vida a l'art.
Aquest vídeo és un bon document per conèixer-la una mica més.
Disfruteu!

diumenge, 22 de maig de 2011

Qui no arrisca, no pisca

Estimat lector, estimada lectora. D'aquí pocs dies se m'acaba el "xollo" de la universitat i llavors em veuré irremeiablement empesa al salvatge món laboral sense altre coixí que el meu títol per salvar-me d'aquest abisme. Confesso que, malgrat les ganes boges que tinc de trobar feina i posar-me a treballar, no em fa gens de gràcia haver-me d'enfrontar a un mercat estancat, que amb prou feines genera nous llocs de treball i que gairebé compta amb cinc milions d'aturats a tot l'estat espanyol (per no parlar de l'atur juvenil, que ronda el 40%).


I no és que sigui propensa a la resignació, però no ens queda més remei (a mi i als companys de promoció) que agafar aire i submergir-nos en aquesta situació de recessió econòmica, política, financera, laboral que no sabem ni com ni quan acabarà. L'altre dia, un tertulià de la televisió pública catalana parlava de nosaltres tot qualificant-nos de "generació perduda". Se m'escapa de les mans si això li despertava un sentiment de pena o de rebuig, però en tot cas, jo li diria a aquest senyor: miri, senyor, si és cert que som la generació perduda que vostè diu, no som pas nosaltres qui hem decidit ser-ho!


I jo em pregunto, qui ens ha conduït a aquesta situació de col·lapse econòmic, de precarietat laboral, de desigualtat social? Com hi hem arribat? Per què? Segurament la resposta a totes aquestes preguntes mereix una profunda anàlisi a l'alçada del documental guanyador d'un Oscar el 2010 Inside Job o del llibre pòstum de Tony Judt publicat ara fa uns mesos El món no se'n surt. Una anàlisi que, evidentment, jo no puc permetre'm fer des de la meva humil posició d'estudiant universitària en pràctiques (no remunerades).


Però el que sí sé, estimat lector, estimada lectora, és que la manera en que s'ha afrontat la crisi a nivell mundial no ha estat la correcta ni la més beneficiosa per a la societat. Els governs han rescatat bancs que eren "massa grans per deixar-los caure" i això ha fet reaparèixer l'enorme injustícia d'un sistema que privatitza els guanys i socialitza les pèrdues.


Ara bé, si estem d'acord en què vivim en un món on uns pocs afortunats, és a dir "els banquers que posen en perill la nostra economia i els propietaris de les empreses d'energia que posen en risc el nostre planeta", segons l'economista nord-americà Joseph Stiglitz, són els que poden guanyar molts diners a canvi que "nosaltres, com a societat", hi perdem, ¿per què ho seguim consentint? ¿Per què no fem cas d'Stéphane Hessel i ens indignem?


Sembla que un molt nombrós i heterogeni grup de persones arreu de l'estat espanyol va decidir-se a fer-ho, a indignar-se, i es van manifestar el 15M per demanar "Democràcia real ja". Jo apostaria més aviat per una democràcia més participativa, tal com, de fet, ja s'apunta en el llistat de propostes que el moviment ha publicat a la seva pàgina web (http://democraciarealya.es/?page_id=234).


És cert que aquesta protesta, com totes les altres que han nascut del malestar i de l'esgotament de la paciència, entranya un alt risc: el risc que tot es converteixi en fum i que quedi en no res, que l'absència de full de ruta no pugui superar el pas de la protesta a la proposta. Que la indignació no es converteixi en quelcom de sòlid. És fonamental, doncs, donar una mica de temps a l'assumpte i no perdre la paciència per arribar a fer tangibles aquestes propostes.


Diu la dita popular que "qui no arrisca, no pisca": és hora de sumar forces, d'enfrontar-nos d'una vegada a tot allò que ens descontenta i de sembrar una llavor de la qual ben segur en creixerà un gran moviment social.




(Article publicat en l'últim número de la revista local "Terrall" de les Borges Blanques)

dilluns, 4 d’abril de 2011

Sense notícies d'Islàndia

(Vinyeta de Manel Fontdevilla publicada l'1 de febrer de 2011 al diari Público)


Què ha passat a Islàndia? Per què els mitjans de comunicació de masses no han informat la ciutadania de la revolució cívica que s'hi ha dut a terme?
Aquí deixo el link d'un molt bon article per a tots aquells que vulguin conèixer la cronologia dels fets que han tingut lloc a Islàndia des que la crisi va esclatar el 2008:


Arcadi Oliveres també hi ha dit la seva en un apunt d'una videoconferència:



Amb tot plegat, aquesta revolució ha acabat amb:

- la dimissió de tot un govern en bloc
- la nacionalització de la banca
- un referèndum sobre el pagament del deute bancari amb un NO com a resposta popular
- l'empresonament de responsables de la crisi
- la reescriptura de la Constitució per part dels ciutadans
- un projecte de blindatge de la llibertat d'expressió i d'informació

I per últim, al febrer de 2011, el Parlament Islandès ha aprovat una nova llei per al pagament del deute a Gran Bretanya i Holanda amb una rebaixa d'interés al 3,2%. Altre cop, però, el nou president Ólafur Ragnar Grímsson es nega a ratificar-la i torna a subjugar-la a referèndum tal com demana una petició ciutadana de 40.000 signatures.

divendres, 1 d’abril de 2011

Desaprendre

Sona el despertador. L’ignoro. Torna a sonar. L’aturo i quan em desperto altre cop ja faig tard. M’encabeixo al metro, m’enxufo els auriculars i sintonitzo la ràdio. Escolto i m’alieno. Explosió nuclear al Japó, Gadaffi arrapat al poder, cotxes que no poden córrer a més de 110. Al sortir del subsòl, m’empaperen amb diaris gratuïts, plens de publicitat, buits de periodisme. Camino i consulto el meu perfil de Facebook amb la BlackBerry. No miro on poso els peus i trepitjo un bassal. Ràpid, penjo la meva desgràcia matinal al Twitter. Arribo a classe, obro l’ordinador. Tardo una hora a revisar i contestar tots els mails. I ara què? La safata d’entrada torna a estar plena de correus. Sant tornem-hi. Engego el televisor. Piqué, Shakira, Bob Esponja. Descartat. Consulto la versió electrònica d’alguns diaris amb l’iPhone. Després consulto el temps que farà a Barcelona, Mumbai i Oslo. Em diu la temperatura que hi tenen en centígrads i farhenheids, i també com afectarà la conjuntura financera en les seves economies a 50 anys vista. El professor em pregunta com em dic. Merda, m’he oblidat de com ho feia per pensar.


[Columna inclosa dins l'últim número del quinzenal SomGarrigues]

diumenge, 16 de gener de 2011

La responsabilitat dels mitjans

La funció del periodista, i per extensió la del mitjà de comunicació, ha de ser la d’oferir un servei a la societat. Els mitjans, doncs, juguen un destacat paper en la formació de l’opinió pública dins les societats democràtiques i això implica que han d’adquirir un compromís ètic amb els interessos comuns del públic.

Aquesta comunicació social és sempre educativa i, per tant, la relació entre educació i comunicació és permanent i evident, sobretot quan els receptors dels missatges són els infants i els adolescents, els quals són alhora subjectes de drets i objectes de protecció.

Avui en dia més que mai, em sembla inqüestionable la importància d’aplicar rigorosament els principis de la deontologia periodística a l’hora d’informar sobre els menors d’edat. Informar sobre la infància i la joventut comporta certs reptes i, a més, a vegades es corre el risc que els infants puguin sofrir represàlies i difamació. Però en tot cas, crec que l’objectiu últim de tot informador ètic ha de serservir a l’interès públic sense comprometre els drets de la infància.

El dret a la llibertat d’expressió és un dels factors més importants i més preuats dels professionals del periodisme, però a vegades s’ha de valorar davant altres drets no menys rellevants: els drets dels infants a no sofrir cap mena d’explotació. Tenint en compte, doncs, el criteri número 11 del Codi Deontològic (“Tractar amb especial cura tota informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareixen com a víctimes (excepte en supòsit d’homicidi), testimonis o inculpats en causes criminals, sobretot en assumptes d’especial transcendència social, com és el cas dels delictes sexuals”) i sota l’empar de l’ètica en la llibertat d’informació, el comunicador ha de ser el responsable dels missatges que emet sobre els menors d’edat. Això implica que el professional ha de tenir un alt grau d’auto-regulació, saber fins on pot arribar, què ha de prioritzar a l’hora d’informar, etc. A més, és important que tothom conegui i respecti aquest marc d'actuació professional, per garantir el dret a comunicar o rebre informació "veraç", tal com diu la Constitució espanyola.

Després de la primera classe de Deontologia, entenc que la dignitat i els drets dels infants i adolescents haurien de ser respectats en qualsevol cas. En entrevistes a menors d’edat, per exemple, s’hauria de prestar especial atenció al seu dret de privacitat i de confidencialitat, a què les seves opinions siguin escoltades i a participar de les decisions que els afectin, ja que obrir els mitjans a la participació directa dels nens forma part, al meu entendre, del procés de democratització de la comunicació, sempre i quan no deixin d’estar protegits de qualsevol dany possible. En conseqüència, no s’haurien de publicar informacions o imatges que puguin suposar un risc per als infants i adolescents (i per al seu entorn), encara que la seva identitat no s’hagi revelat o s’hagi canviat.

En relació amb aquesta qüestió, el periodista que informa sobre un infant o adolescent hauria de ser conscient que la informació que pugui publicar al respecte podria reportar danys físics o psicològics al nen o també maltractaments, discriminació o rebuig. Per tant, l’informador hauria d’actuar de manera que això no succeís.

D’altra banda, vista l’actuació de molts mitjans tant audiovisuals com escrits respecte a recents casos mediàtics amb implicació de menors, com ara el “cas Madeleine” o bé l’assassinat de Marta del Castillo, cada cop trobo més urgent la creació d’una vegada per totes d’un òrgan regulador audiovisual a tot l’Estat espanyol. Però aquest ja és un altre debat.