dijous, 22 d’abril de 2010

Samaranch i la no informació


Què els ha passat avui als periodistes? He fet un cop d’ull ràpid a les portades dels diaris espanyols i catalans del quiosc de l’estació, i la majoria d’elles s’havien quedat petites davant l’allau de llàgrimes vessades per la mort de Joan Antoni Samaranch, el que va ser president durant vint-i-un anys del Comitè Olímpic Internacional.

Els titulars són tòpics, repetitius i previsibles (tan previsibles com que el tema de la nova entrada al meu bloc seria aquest): que si el señor de los anillos, que si se apaga la llama, que si el reinventor del olimpismo, etc. Enmig de tants elogis, però, m’he trobat algunes sorpreses, com el llest titular d’El 9 Esportiu, “Ja és història” (per cert, molt similar al de l’Avui), o el subtítol que amb mala baba llancen des de El Mundo, “El catalán más importante del siglo XX”.

La majoria de diaris passen de puntetes i sense fer gaire soroll per l’etapa franquista de Samaranch, i s’entesten en fer memòria només de les seves proeses públiques. Fins i tot oculten el passat falangista del marquès. Samaranch, com molts d’aquells jerarques, va saber passar a l’altre bàndol al moment oportú, per més tard bescanviar sàviament la pistola per la sobirania amnèsica del poble.


Foto de 1974, on Joan Antoni Saramanch, al costat de Rodolfo Martín Villa (ex-president d’Endesa i actual president de Sogecable, que és 100% del Grup PRISA), fa la salutació feixista

Ja que la premsa de casa nostra no explica tot allò que hauria d’explicar, jo proposo a tots aquells que vulguin estar correctament informats sobre aquest galimaties que recorrin a la premsa internacional. Vilaweb fa una bona síntesi internacional amb tots els enllaços necessaris per trencar amb el “pensament únic”.

Tornant als diaris, m’agradaria comentar també les dos dobles pàgines d’esqueles que La Vanguardia ha publicat avui. En total són 31 mostres de condol d’institucions, empreses i amics. Personalment ho trobo excessiu. D’acord que va ser l’home que va dur els Jocs Olímpics a Barcelona, però també va ser qui va impedir un comitè olímpic català quan, el 1996, va aprovar una modificació de la Carta Olímpica que impedia que les nacions sense estat poguessin participar en els Jocs Olímpics.



Amb tota aquesta edulcoració als mitjans de comunicació, em pregunto com els periodistes han deixat que el seu ofici hagi caigut tan avall. Jo ho trobo incomprensible, ja que amb bones paraules tot es pot dir, no cal amagar res. Què trist! Jo no vull acabar sent còmplice de rotatius que condemnen la ciutadania a una amnèsia històrica.

diumenge, 18 d’abril de 2010

El País i el centralisme

Confessaré: jo no acostumo a comprar el diari. Com molts joves consulto la premsa a través d’Internet per informar-me. Avui, però, tenia un diumenge mandrós i m’ha vingut de gust baixar al quiosc, comprar-me el diari i llegir-lo mentre esmorzava. La torrada amb melmelada quasi m’ennuega quan he vist que El País publicava un article a doble pàgina titulat Las autonomías necesitan corsé.

Des d’un bon principi, el periodista que signa l’article, Alejandro Bolaños, es mostra contrari al sistema d’autonomies espanyol. No pas perquè sigui un ferm defensor de la llei de vegueries precisament, sinó perquè qüestiona la sostenibilitat econòmica de l’Estat del benestar espanyol.

Bolaños posa en dubte l’assignació pressupostària de les comunitats autònomes. Es pregunta si seran capaces de contenir el dèficit i el deute públic, fet que, segons diu, deixa sota sospita les polítiques de benestar. “La rapidesa del procés de descentralització en les últimes dos dècades ha deixat molts cops l’eficàcia i la lògica econòmica a la cuneta”.

Hem d’entendre, doncs, que la crisi econòmica que plana encara sobre Espanya és deguda a la descentralització? Tranquils. Que el dèficit del govern espanyol arriba ja al 9,5% del PIB? Fàcil solució: només cal retallar les competències que tenen les comunitats, com ara la sanitat i l’educació, ja que són “intensives en personal”. Perquè, és clar, “són necessàries 50 universitats públiques?”.

Si per tal de dur a terme l’ajustament econòmic que hipotèticament ha de treure Espanya de la crisi significa que el govern central ha de recuperar les competències en educació i sanitat i tornar a exercir el control sobre la gestió dels governs autonòmics, no anem bé.