divendres, 25 de juny del 2010

Com ser becari i no deixar-s'hi la pell

Com ser becari i no deixar-s’hi la pell. Aquesta és la questió. Ha arribat l’estiu i els estudiants recent sortits de la universitat han de buscar-se la vida. Però resulta més difícil del què en un bon principi un es pot imaginar: amb un títol sota el braç no n’hi ha prou. Ens trobem en un moment en què la demanda de llocs de treball sobrepassa d’una manera escandalosa l’oferta i això ho saben aprofitar prou bé els senyors empresaris.

Des de fa uns anys, s’ha posat de moda això de començar a treballar fent de becari. La figura del becari s’ha convertit en el peatge per als diplomats i llicenciats que volen accedir al mercat laboral. La moto que ens venen és que el becari és una persona que s’integra i aprèn com funciona l’empresa i que aporta molt a l’organització sense tenir la mateixa responsabilitat que la plantilla. “Ideal per començar”, afegeix Susana Sosa, responsable de l’oficina d’Adecco Professional. Però val la pena prendre’s aquestes paraules amb cert escepticisme, ja que la realitat, lamentablement, no es presenta tan idíl·lica.

Per començar, la retribució que acostuma a rebre el becari és zero, bàsicament perquè els becaris també acostumen a ser un zero a l’esquerra per molts directors. En segon lloc, quan arriba l’hora de firmar el contracte, et diuen que un cop aquest s’acabi hi ha la possibilitat de formalitzar un altre contracte amb nòmina segura. Això et fa molta il·lusió i pot ser un dels teus millors incentius durant els mesos que passis fent de becari, però a l’hora de la veritat, allò més habitual és que s’acomiadin de tu amb una puntada al cul i es busquin un altre “pringat” que faci la feina bruta durant uns mesos i sense veure un duro. No és un assumpte amb fàcil solució: la precària situació del becari pot fer pensar en una explotació laboral encoberta.

En tercer lloc, cal dir que actualment ja són dos-cents mil els becaris que hi ha a l’estat espanyol, fent feines que no es corresponen amb la seva categoria laboral i que no tenen, per tant, els drets que haurien de tenir. Ara bé, per a l’empresari tenir becaris és un “xollo”: si l’empresa formalitza un contracte de becari enlloc d’un contracte en pràctiques o qualsevol altre es pot estalviar fins a un 50% del cost total. I a més a més, a banda de l’aspecte econòmic, l’empresari tindrà uns mindundis a jornada completa que acabaran fent la feina que haurien de fer uns assalariats amb formació. Res millor per empobrir el mercat laboral i per fomentar la temporalitat, ja que com s’ha dit abans, no es garanteix la contractació posterior.

Però és això o res. Millor ser becari que aturat, pensen amb resignació alguns joves. Altres, en moments d’histèria i impotència, es pregunten si és necessari estudiar una carrera durant quatre, cinc o més anys per acabar humiliat davant els empresaris. En aquests moments de crisi global, segons diuen, no valdria més la pena aprendre un ofici, com ara mecànic o fuster, acaben per rumiar alguns altres? Seria la manera d’aprendre alguna cosa de debò, de veure que el teu esforç dóna uns fruits, de sentir-te valorat, de cobrar.

El futur laboral dels joves és negre, però cada cop es va enfosquint encara més. Només són dues les alternatives que al final ens queden als que estem a punt d’entrar en el món laboral, si és que és possible entrar-hi: anar firmant, un rere l’altre, contractes temporals amb l’esperança que algun dia hi haurà alguna ànima caritativa que t’oferirà un lloc de treball fix amb el qual podràs, per fi, independitzar-te i marxar de casa dels teus pares, o bé, dir adéu-siau i plantar el mercat laboral espanyol i català per anar-te’n a algun país on sí valorin la teva formació i t’oferixin una feina digna. De moment, però, aquest estiu em toca fer de becària.

diumenge, 13 de juny del 2010

La desinformació

Malgrat que l’economia sigui l’eix central de la nostra existència –ens agradi o no-, no és ni de bon tros la secció més popular dels diaris generalistes d’avui. És una secció discriminada, marginada. No atrau. La gent passa de puntetes per damunt les notícies econòmiques i com a molt es llegeixen els titulars. Quina pena. Però no és pas culpa dels lectors. Ni molt menys. El més trist és que el periodista, coneixedor del poc poder d’atracció que té la informació econòmica, no faci res per canviar la forma en què s’ofereix aquest tipus d’informació, ni tampoc per fer-la més interessant, atractiva i vàlida.

Per una banda, puc arribar a entendre fins a cert punt que la gent es miri escèpticament la informació econòmica que s’ofereix als diaris: és un reflex de la seva actitud envers el funcionament de l’economia en general. La crisi financera, l’atur massiu, l’endarreriment de l’edat legal de jubilació, la retallada dels sous als funcionaris, la congelació de les pensions, l’abaratiment del cost de l’acomiadament, la descentralització de les negociacions col·lectives, etc, etc i encara més etc. I ho puc arribar a comprendre perquè passi el que passi, sempre són els ciutadans els que paguen els errors dels demés –ja sigui els que vinguin donats pels mercats privats com pels poders públics.


Ara bé, per altra banda, no veig excessius esforços per part de la premsa per tal d’oferir unes peces periodístiques més profundes i millor contrastades, sempre sense deixar l’àmbit econòmic. És més, succeeix tot el contrari. El periodista, a l’escriure un article econòmic en el qual es limita a enumerar quins han estat els fets (que si el govern ha aprovat una sèrie de mesures anticrisi, que si l’FMI vol que les caixes espanyoles es converteixin en bancs, etc.) està contribuint a difondre l’anomenada por mediàtica a la gent. És a dir, el periodista, més enllà de transmetre què ha passat en el món de l’economia, hauria de prestar més atenció al perquè ha passat i a les conseqüències que això pot tenir. Si no ho fa, estarà perpetuant la naturalització d’un procés, com és la crisi, fent-lo semblar lògic i necessari. Perquè si es limita a publicar revelacions financeres escandaloses l’única cosa que aconseguirà serà generar un clima artificial de catàstrofe sense control.


Això duu irremeiablement a la desinformació del ciutadà. Així comença un cercle viciós amb un desenllaç poc esperançador i del qual, com a part implicada, no me’n sento gens orgullosa: el control de la societat mitjançant l’oferta d’una informació que més que informar, desinforma. D’aquesta manera, les forces polítiques, les grans empreses, els bancs s’aprofiten dels ciutadans paralitzats i inerts per al benefici propi. Cal canviar la forma de fer periodisme econòmic (i, per extensió, el periodisme en general) per tal de no contribuir amb aquests grups d’interès i ajudar a formar ciutadans ben informats, amb criteri, amb opinió i amb capacitat de criticar. Segur que les coses adoptarien un rumb diferent.