diumenge, 30 de maig del 2010

Rara avis

En els temps que corren, i vist tot allò que es veu a la televisió i a altres mitjans de masses, crec que estic més que qualificada per afirmar que l’ànim de lucre ha passat per davant de la funció social que ha de tenir el periodisme. I és una veritable pena. Perquè, quin sentit té el periodisme si a través de la seva labor informativa no s’intenta aconseguir un món més just i millor per a tots?

Aquesta era una de les premisses del periodista i càmera Miguel Gil Moreno, que el 24 de maig va fer deu anys que va morir en una emboscada de la guerrilla a Sierra Leone. La seva manera d’entendre el periodisme la deixava clara en la seva manera d’exercir-lo. Va abandonar el despatx on treballava d’advocat per anar a cobrir la guerra de Bòsnia amb un carnet de premsa de Solo Moto. Va aconseguir treballar de càmera per Associated Press i va ser corresponsal de guerra a Kosovo, el Congo, Libèria, Ruanda, Sudan, Txetxènia i Sierra Leone. A Miguel Gil li sobrava empatia, tenia una gran capacitat per posar-se a la pell dels altres i, sobretot, era humil. Tenia les dos condicions imprescindibles per ser periodista: passió i vocació. I, per damunt de tot, no va perdre mai de vista que la seva funció allí era ser la veu dels que no en tenien, era ser un simple intermediari a través del qual la gent explicava la seva història a la resta del món. “Faig això per què la gent no pugui dir que no ho sabia”.

Això és el que dimecres passat ens van explicar els seus amics i companys de professió durant el transcurs de la taula rodona titulada “El periodisme de guerra 10 anys després” organitzada amb motiu de l’entrega del Premi de periodisme Miguel Gil Moreno. Javier Bauluz, Ramón Lobo, Santi Lyon, Enric Martí, Fernando Quintela, Gervasio Sánchez i Bru Rovira van parlar de la seva experiència en el món del periodisme i dels conflictes bèl•lics, així com també de la seva relació amb Miguel Gil. La sala era plena d’estudiants de periodisme i no van faltar-hi consells i advertències vers els futurs professionals de l’ofici. Però jo em pregunto: si, tal com van dir aquests periodistes, no ens hem de sotmetre a la voluntat d’un mitjà de comunicació mogut només per l’afany d’acabar l’exercici amb beneficis, i tampoc podem agafar la càmera i exercir el periodisme lliurement perquè els llocs en conflicte no són segurs si no hi acudeixes sota la protecció d’un gran grup, què ens queda?

Hi ha cops que la incertesa i la desil•lusió vencen les ganes i l’entusiasme per afrontar el futur en aquest apassionant món del periodisme. Però malgrat que avui dia els periodistes lliures, compromesos, conscients d’allò que volen explicar i que mantenen la seva independència de consciencia són una rara avis i escassegen, seguim trobant-ne (gràcies a Déu!). És el cas de Walter Astrada, un jove fotoperiodista de 36 anys que acaba de guanyar la IX edició de l’esmentat premi de periodisme Miguel Gil Moreno. Per mi, el fet que hagin atorgat aquest premi a un periodista tan jove i compromès a donar a conèixer els horrors de la guerra, suposa un bri d’esperança per a tots els aspirants a periodista. No està tot perdut.

Per tant, des d’aquí aprofito per animar tots els meus companys (i, en part, a mi mateixa) a que es comprometin a fer un periodisme que serveixi per construir societats més justes, un periodisme al marge dels interessos polítics i econòmics dels mitjans de comunicació, un periodisme com el que feia Miguel Gil, perquè en definitiva, per mi, ell és la definició de què vol dir ser periodista.

Per acabar, aquest és un dels muntatges que va fer el mateix Miguel Gil durant el conflicte de Kosovo. A això em refereixo quan dic que el periodista es deu a la veritat dels fets.

divendres, 14 de maig del 2010

Manolo Lama o com no ser periodista

Sembla estrany el baix que pot arribar a caure una persona. Em refereixo al patètic numeret en directe que Manolo Lama (periodista esportiu a Cuatro i Cadena Ser) va protagonitzar dimecres des d’Hamburg. Segur que sabeu de què parlo, Internet i les xarxes socials n’han anat plens. I si no és així, aquest és el vídeo al qual em refereixo.



Els de producció devien estar més contents que un gínjol, l’espectacle els va sortir gratis. No tinc paraules per qualificar aquesta manca de respecte i de professionalitat que el senyor Lama ha deixat més que demostrada. Humiliar una persona amb l’objectiu d’entretenir els espectadors no té cap mena de justificació, ni una. I encara menys si es tracta d’un directe per a un informatiu. O és que ara resulta que la funció dels informatius és entretenir el personal? Bé, aquest és un altre debat que deixarem per a més endavant.

En tot cas, és sospitós el rumb que està agafant la premsa esportiva. Jo no sóc partidària de generalitzar, no m’agrada. Però a partir d’ara tothom ho farà per culpa de Manolo Lama. La premsa esportiva està agafant cada cop més ingredients del pitjor periodisme que existeix i poc li falta per destronar la premsa rosa que fa gent com en Mariñas o la Lozano (sigui el que sigui el que facin). El senyor Lama, en representació de la premsa esportiva, ha encarnat el més baix del periodisme a l’utilitzar una misèria aliena amb la finalitat d’entretenir. I això és un fet.

Tot plegat és vergonyós. Jo, com a futura professional del periodisme, sento vergonya aliena veient aquest individu. Em refereixo a Lama. Al meu entendre, gent com ell no es mereix ser anomenat periodista. I ho argumentaré. Primer, perquè no té el mínim respecte vers un altre ésser humà. Què passa, que es creu superior als altres? Que pel simple fet de treballar en un mitjà de masses creu que pot fer allò que li dóna la gana? I en segon lloc, no mereix el nom de periodista perquè es passa pel forro el codi deontològic, és a dir, els principis de la professió periodística que ja al primer curs de la universitat s’ensenyen als estudiants de periodisme. Vet aquí els exemples més clars dels incompliments de Lama:

9: Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat (...)

12: Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions (...), evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.

Ara bé, cal no atrinxerar-se cegament sobre Lama simplement perquè és allò que tothom fa des dels mitjans o des d’Internet. Una mica de criteri, si us plau. Aquest senyor no ha de servir d’exemple. En aquests casos s’ha de ser crític o no anem bé. Jo em demano què és pitjor: el que fa el senyor Lama o el que fan els presentadors des del plató central de Madrid? La situació no és gens divertida, no sé quina gràcia troben aquest parell de presentadors a riure’s d’un sense sostre.

Tot i així, Lama té perdó? No. Un acte com aquest no té perdó ni per a un periodista ni per a ningú que es diverteixi mortificant els altres. No, perquè això no va ser un error. A Lama li va faltar temps per demanar disculpes públicament al veure el gran pollastre del que havia estat artífex, però ho diu amb una pena tan gran i amb una credibilitat tan ínfima que ningú s’ho empassa. Senyor Lama, molt em temo que s’ha penjat una creu de per vida.



Jo volia ser periodista perquè la gent té dret a saber què passa al món i jo els ho vull explicar. Volia ser periodista per denunciar el desgraciadament gran nombre d’injustícies que hi arriba a haver al món. Volia ser periodista per donar veu a aquells que no en tenen. Creia que, a més del rigor i la veracitat en la informació, entre altres, aquestes que he citat eren condicions indissociables en un periodista. Potser és una visió utòpica d’aquesta professió, però en tot cas és la meva visió i la tinc molt clara.

Per això, quan veig gent com aquest senyor me n’avergonyeixo. M’estimo el periodisme i sento pena quan algú com ell destrossa amb les seves humiliacions buides d’ètica, tot el que aquesta professió és.

dilluns, 3 de maig del 2010

Els extrems no són tan diferents

La monotonia s’ha apoderat aquest matí de les portades de la gran majoria de diaris generalistes espanyols i catalans. Dos són els temes que monopolitzen la premsa d’avui, dilluns 3 de maig.



Primer, la notícia del dia és, sens dubte, l’acord de 110.000 milions d’euros que la UE i el FMI aportaran a Grècia per rescatar-la de la seva situació econòmica i financera. El País titula “La UE i el FMI aporten 110.000 milions per sostenir Grècia”, també dedica l’editorial al “salvavides per a Grècia” i Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia 2008, fa un anàlisi sobre “la trampa de l’euro”.
El Periódico creu que és una “xifra astronòmica per al pla de rescat de Grècia”. I jo em pregunto: a partir de quina quantitat una xifra és astronòmica? Tenen alguna mena de paràmetre que així els ho permet qualificar? No serà que en aquest cas els d’El Periòdico s’han passat d’interpretatius?
El Mundo encara va més enllà i diu que “Grècia paga els seus deutes i enganys amb una dramàtica retallada social”. Més que un titular d’un diari seriós, a mi em recorda a un titular de premsa groga.
Per la seva banda, ABC titula en portada que “El rescat de Grècia costarà a Espanya 9.800 milions d’euros” sense deixar la seva filosofia d’escombrar cap a casa.
I a casa nostra, La Vanguardia titula així: “Grècia respira amb els milions de la UE i el FMI” davant el titular de l’Avui: “Grècia promet sacrificis per guanyar-se el rescat”. En què quedem? En que respira o en què se sacrifica?

En segon lloc, la imatge que en la gran majoria de casos acompanya aquests titulars és la d’un Times Square buit a causa d’un cotxe bomba que no va arribar a explotar. Ja n’hi va haver prou per sembrar el pànic.

Hi ha, però, dos diaris que, sense saber per què, no han destacat aquests temes en portada. Enlloc d’això, han apostat per remarcar dos temes clericals. Tenen alguna cosa a amagar? No ho sé, però és curiós que es tracti de dos diaris tan antagònics com són La Razón i Público. A veure si en el fons resultarà que els extrems no són tan diferents...
La Razón ha apostat per “Chacón suprimeix les misses en els actes militars oficials”, un titular que no té res a veure amb la resta. A l'inversa, Público fa el mateix, però a sobre juga amb les paraules: “El Valle de los Caídos se cae”.

En fi, simplement volia remarcar el fet d’aquests dos rotatius rebels que avui no han seguit la resta. Ara bé, ho han fet de forma justificada? Mentre que la gran majoria de diaris han seguit la llei de proximitat geogràfica (en referència a Grècia i la UE), aquests dos casos aïllats s’han deixat estar d’històries i simplement han seguit instintivament la seva línia ideològica. I ho han fet sense gaire encert.